Història I - Treball sobre l'èsser humà.

Reflexioneu especialment sobre les qüestions següents: l’aparició de les primeres eines de pedra (les primeres cultures lítiques) en el registre arqueològic és un bon criteri per a justificar l’aparició i definició del gènere humà (“l’eina fa l’ésser humà”)? Què significa ser humà?

Un paleoantropòleg que pregunta obvietats.
Després de llegir el tema i els dos textos, és evident que em d’ajuntar dues disciplines que ja van juntes, l’antropologia i l’arqueologia. El fet de demanar si un registre arqueològic serveix per donar-nos una justificació ja ens fa respondre que no. Una eina, segons el que hem llegit, no defineix una espècie homínida, en tot cas definirà un grup que ha fet servir aquella eina per a alguna cosa que li ha fet falta.
Jo diria que ens trobem davant les dues accepcions de la frase. Sí, una eina fa l’ésser humà, només si aquell ésser humà ha fet servir aquella eina. No sé si m’explico.
L’idea del màxim.
M’atreveixo a fer una conjectura: Què passaria si ens miréssim la relació eina-individu a la inversa? O sigui, jo considero que cada moment paleohistòric (o paleoprehistòric, o peleoecoprehistòric) pot presentar un màxim d’avanç en la fabricació de les peces de pedra. Suposo que torno a xocar amb la idea de la necessitat. Jo puc ser molt avançat però no necessitar un ordinador per escriure mai. I si dins el meu estrat en el futur no troben ordinadors, dirien que sóc un gènere diferent. Jo mateix puc rebatre’m, hi ha moltes cultures cronològicament contemporànies que no saben què és un ordinador i són de la meva ètnia.
Però, podria servir la idea per com a mínim assegurar que en una cultura C formada per x+y+z, hi ha cultura z segur? La cultura C fa servir el que li aporta x i y i el que ella treu, que serà z. Si jo trobo z, puc afirmar que trobaré x i y? És una de les conclusions que trec dels articles, quan es diu que podem trobar juntament eines per rascar ossos i treure el moll de l’os i bifaços de destrals. Els primers que usaren les peces simples no sabien res de les destrals de doble cara, en canvi els destralers si usaven si els convenia les peces més simples.
Ja tenim aquí l’ecologia.
Com a estudiant clàssic dels fets prehistòrics a l’ institut i com a químic ambiental, la idea de que l’evolució està marcada més pels fets ecobiològics i que influeix, potser més fins i tot, en la culturització i en la selecció positiva el fet de les desertitzacions o les gelades glacials o les explosions volcàniques m’agrada moltíssim. Que el fet de que els homínids van anar a les sabanes per que hi va haver un impuls adaptatiu a un fet ecològic i no tant per necessitats de comoditat personal sensu estrictum recol·loca el que havia pensat sense haver-ho llegit: la influència ambiental és bàsica. I el que em convenç de veritat és el fet contrari, és a dir, com que jo puc anar dret, m’adapto molt millor a aquests canvis progressius de la meva biosfera[1] que d’altres espècies. Jo presento bipedisme al bosc per que els meus gens així ho expressen, i tinc la “sort” de que el canvi ambiental que s’esdevé és favorable a la expressió del gen que ha sofert la mutació.


Tornem a les eines lítiques.
Podria semblar que vaig massa cap a fora del tema, però penso que estem tractant el mateix concepte amb les eines de pedra. Jo necessito una destral de doble tall per alimentar-me –ja sigui per matar, ja sigui per trencar[2]- i per això la fabrico i la incloc a la meva cultura, definida com es diu a l’article “com a informació transmesa per aprenentatge social”.
I aquí també tornem a entrar amb el concepte ecològic del tema, però des de la vessant microecològica. O sigui, com diu a l’article, si jo visc a prop d’una zona de ribera, potser em caldrà menys una destral bifaç que si visc en una zona[3] muntanyosa on suposo que les hauré de utilitzar molt més i per a més coses.
Reflexions.
L’espai m’obliga a deixar de banda un tema apassionant, aquesta relació ecobio-paleoantro-arqueològica per reflexionar sobre les preguntes que se’ns fan. Una eina no fa l’ésser humà, doncs suposo que si es poguessin conservar altres eines que no fossin de pedra s’assemblarien a les que fan els simis actuals i tindríem encara un debat més bèstia. Ara bé, potser per la manera com he estat ensenyat, em costa molt no vincular l’especialització i sobretot la superespecialització amb una concepció no humana. I on és el punt que ens marca el pas de no-homínid a homínid? És allò que sempre havia sentit als finals dels 80 i principis dels 90, “el eslabón perdido”. Donem per segur que ja són homínids els que generen peces lítiques de dues cares. Però les peces amb un sol cop que ja es podien usar com a eina, veritablement les usaven homínids?
Si definim com a homínid el fet de disposar genèticament del bipedisme, serien humans aquells que ja no poden sobreviure en el seu ambient si no caminen drets, o com a mínim ho tenen més difícil per sobreviure en la seva esfera ecològica, en la seva biosfera.
Si considerem al Nen de Teung com a primer homínid, en definim unes característiques bàsiques per que ho sigui: endarreriment del foràmen magnum, dentició diferenciada... és aquí on situem la humanització d’una espècie. És com quan definim un concepte científic que ens és més aviat empíric que teòric, establim uns punts de referència a partir dels que una cosa és o no és.
Posem, com a sabedors del que fem i sobretot per que tenim la gran capacitat de consensuar les nostres opinions, un punt zero, o un punt Condicions Normals, o un punt Humà. Per què no?
Opinió del dimoni.
D’acord, em torno a posar en la pell del que sóc, un científic. I com a científic sé que no hi ha blanc ni negre, que tot són matisos de grisos. Però hi ha un punt consensuat on s’estableix que un gris tira més cap a negre que cap a blanc, o un arrodoniment de xifres... Així doncs, serà humà aquell que compleixi més preceptes del que ens defineix com a humans a nosaltres.
D’acord, ja torno a tenir una visió científica i antropocèntrica. Però penso que en aquest cas és vàlida, ja que humans som nosaltres i qui s’acosta més a nosaltres en els aspectes físics i mentals, culturals i socials, en si bons i dolents, és més humà.
[1] Atenció al concepte de biosfera personal. No parlo de La Biosfera, sinó de l’àmbit que envolta una comunitat o un individu, i que té relació amb ell. M’agrada entendre el que m’envolta com a biosfera personal.
[2] Veig que encara no està resolt el problema de saber si érem depredadors o carronyaires. Jo suposo que ara el debat està en quant de cada cosa érem. I faig servir el concepte”érem” i el “jo” com si fos un homínid, evidentment.
[3] Suposo que haig d’entendre zona com a biòtop.

L'EVOLUCIÓ DELS TEMPLES. Text del treball d'Història de l'Art I

L’evolució dels temples des de la prehistòria fins a l’època romana.
Les definicions de temple que s’han pogut llegir, ens resumeixen el que considerem veritablement un temple, aquell lloc on hi ha la figura o les figures de uns déus i són dedicats a aquests déus, i on s’hi practica el seu culte. Un cop entrem a les èpoques cristianes, els temples esdevenen llocs de culte, no només a Déu, sinó a tots els seus sants associats. També podríem parlar de les altres religions no cristianes, al fer la comparació amb el que em llegit.
Però el que voldria fer en aquest treball és resumir el que he entès com a evolució i podríem dir que creació del que és un temple.
Parteixo de la idea de que inicialment no podem separar el que és la vida diària del concepte de la “religió”. En èpoques prehistòriques, les cases i les divinitats sembla que anaven juntes. És a dir, no hi havia un lloc precís, a menys que fos un lloc màgic per algun aspecte natural o per algun fet sempre associat a la natura, on es venerés a una figura representativa i només es dediqués aquell espai a la seva figura.
Així doncs, crec que el inici de la creació dels temples es troba en el moment de la separació de la vida quotidiana de la veneració cap a símbols que poden representar el més enllà clàssic (el que hi ha després de la mort) i la seva relació amb fets de la Natura. És evident que no podem parlar de temples sensu estrictum a les primeres de canvi. El fet de dedicar una cova a un símbol i decorar-lo amb una sèrie de pintures i dibuixos dedicats a aquell símbol sí que, sota el meu punt de vista, esdevindria un temple arcaic, però sembla que això no es dóna.
En tot cas, sota la opinió de qui ha escrit els textos que em estudiat, els primers temples s’esdevenen a Mesopotàmia, amb les construccions pre-ziggurat, tipus mastaba. Serien els primers casos en que un edifici estaria dedicat al culte. Després vindrien els ziggurats o torres babilòniques, fetes a partir de la superposició de pisos –potser una superposició de mastabes- i units entre ells per una rampa. Dins d’aquestes construccions ja s’hi comencen a trobar representacions en frisos i se suposa que pintures, dedicades al déu del lloc.
També començaren a construir temples els perses, dedicats al culte a Aura-Mazda, amb representacions estatuàries grans i que solien representar als reis de l’imperi amb els cossos de animals mítics.
Un dels pobles més significatius és, evidentment, Egipte. Per a mi, però, les piràmides no són temples. Tal i com em pogut veure en tota aquesta unitat, els temples són llocs per a preservar les figures dels déus i on es pot accedir, encara que sigui a la part davantera o lateral, dins d’ells. En canvi, com s’observa en un punt de la lectura, a les piràmides no s’hi pot accedir. Ans al contrari, s’intenta preservar al màxim l’accés de qui sigui dins de la piràmide, encara que només sigui a l’entrada, és impossible l’accés. Al no existir, sembla ser, culte en aquestes construccions, per què les hem de considerar temples? Jo penso que només són tombes.
Els temples egipcis com a tals serien els considerats llocs de culte als déus, ja sigui el d’Amon o el d’Abu Simbel o els dedicats als faraons que varen regnar com a déus o representants del ideari religiós egipci. Aquests temples presenten les avingudes grans flanquejades per estàtues de caràcter mític representant als déus als que estan dedicat, tot i que la seva decoració de relleus i pintures representa més a la societat i a les grans heroïcitats del faraó o dels faraons regnants mentre es construïa el temple. Les grans estàtues dels faraons que es troben a les entrades més importants, i la presència dels obeliscos serien els trets més característics d’aquestes construccions. També és molt interessant veure com es juga amb la llum en la construcció dels passadissos columnats.
És en aquest punt on la política i la religió es comencen a veure clarament ajuntats i esdevenen inseparables durant una bona part de la història de la Humanitat.
Totes les societats analitzades als textos, que es formen i es desfan al voltant del que seria el Pròxim Orient i ja quasi bé la zona euroasiàtica també tenen els seus edificis, més o menys decorats, dedicats als seus déus, destacant que els pobles amb més tendència al sedentarisme –o si voleu, ja en aquestes èpoques, al mínim context de comerç- sembla que decoren els seus temples amb més representacions, ja sigui pintura o escultura.
On sí cal parlar ja de temples com al que realment ho considerem, és a la cultura grega i anterior hel·lenística, on els edificis dedicats al culte diví ja són prou independents dels edificis de la vida quotidiana. També és clar que això no succeeix de cop, sinó que cada vegada se separen més aquestes dues característiques, sobretot ajudat per la implicació política en la concepció religiosa.
Aquí trobo oportú fer una crítica al concepte que se’ns explica de que l’Acròpoli no és un temple. Suposo que considerem l’Acròpoli un conjunt de construccions, per tant, el Partenó en seria una part d’aquesta Acròpoli. En tot cas, difereixo en la idea de que l’Acròpoli no es pot considerar un macro-temple o un complex templari. La majoria de les edificacions que s’hi troben o s’hi trobaven eren dedicades a algun dels déus grecs, i l’edifici més important a la deesa Atena. Per tant, seria una zona que en un tot es podria considerar un temple, sota la meva opinió. És molt interessant veure els estils de la columnata del Partenó i la configuració dels frisos i la part davantera del mateix, calculant les proporcions i els angles de visió, així com la gruixària de les columnes. A més, es comencen a discernir ja clarament deferents estances –entrada, zona on hi ha la divinitat i zona del darrera, i, el que més m’ha cridat l’atenció és la presencia ja de estàncies als laterals, que recorden, i suposo que són influència directa, als altars de les esglésies cristianes.
Grècia porta la construcció dels temples dedicats als seus déus al màxim de la creació. Ja no ens trobem amb grans torres com les que hi ha a Mesopotàmia ni a edificis nets de representacions dels pobles orientals proximals, sinó que ara ja hi ha influències claríssimes de l’art micènic i hel·lènic anterior al que seria l’art grec clàssic. També destaquen les grans estàtues atribuïdes a Fídies –recordo aquí el concepte que se’ns ha transmès de que no va ser una sola persona qui les va fer sinó que era com una mena de director o de personatge de referència- i les pintures de Policlet que decoren els principals temples.
Moltes estàtues dels déus eren de bronze i només han arribat a nosaltres les còpies fetes per els artistes desconeguts de l’època romana.
I així dono peu a parlar de Roma. Primer però, fer referència a l’art etrusc, del qual n’és hereu la cultura artística romana. En aquest punt hi ha una de les meves altres grans sorpreses: la influència etrusca en l’art romà i la seva independència més que justificada de l’art de la Grècia clàssica.
Però cal parlar dels temples romans. Aquests adopten bàsicament les estructures dels temples grecs, i una de les que no he parlat abans, que és la forma circular dels temples que s’esdevindran més importants. Ja a Grècia hi ha representacions templàries de forma circular, però sembla que serà a Roma i a la seva àrea d’influència on es construiran.
Roma es destacarà per la falta de noms, és a dir, els artistes no firmaran ni es tindrà record de qui va construir els temples que cada vegada s’integren més dins la ciutat. Ja no són construccions separades o situades en llocs estratègics o considerats “màgics”, sinó que ja trobem els temples dedicats als déus integrats en el fòrum. Una de les raons que considero bàsiques per aquesta integració és la quantitat de déus mundans que es troben a la cultura romana.
I pel que fa a la seva construcció, el fet de poder fer ja peces prefabricades, fins i tot els maons, és també una de les raons –un estalvi de temps important en la construcció- del que es pugui edificar tants temples dedicats als diferent déus.
Influència en el cristianisme? Ja em vist en el text que la clau de la Vida egípcia esdevé una creu anclada, i no és d’estranyar la presència dels altars adjacents dedicats als diferents sants en les esglésies que molt bé poden tenir un origen en les estàncies laterals dels temples dedicades a d’altres déus menors o al culte. Per què no?

Unes webs...

Començaré donant dues direccions web molt interessants.

www.metmuseum.org
Aquesta és del Metropolitan Museum of Art de Nova York.
www.amnh.org
I aquesta del American Museum of Natural History, també de Nova York.

He estat aquest estiu allà de viatge, i als dos m'hi he perdut -també literalment- gairebé un dia sencer.

Qui vulgui saber que vingui.

Un bon dia vaig fer quaranta anys. Ja es diu: quan en fas quaranta, et replanteges la vida. De mena científic, vaig considerar que era el moment de fer alguna cosa més que ciències. I el mateix dia em vaig matricular al nou Grau d'Humanitats de la UOC.

Ara que diuen que està de moda tancar els Blogs, jo començo el meu.

Intentaré fer comentaris culturals que siguin fàcils d'entendre. O sigui, a qui li agradi saber, que em llegeixi.

No em proposo escriure cada dia, però sí em proposo ser estricte amb la qualitat del text. Si em voleu seguir millor. Si no, alguna cosa us perdreu.

Vinga, entrem en el món del saber.