L'EVOLUCIÓ DELS TEMPLES. Text del treball d'Història de l'Art I

L’evolució dels temples des de la prehistòria fins a l’època romana.
Les definicions de temple que s’han pogut llegir, ens resumeixen el que considerem veritablement un temple, aquell lloc on hi ha la figura o les figures de uns déus i són dedicats a aquests déus, i on s’hi practica el seu culte. Un cop entrem a les èpoques cristianes, els temples esdevenen llocs de culte, no només a Déu, sinó a tots els seus sants associats. També podríem parlar de les altres religions no cristianes, al fer la comparació amb el que em llegit.
Però el que voldria fer en aquest treball és resumir el que he entès com a evolució i podríem dir que creació del que és un temple.
Parteixo de la idea de que inicialment no podem separar el que és la vida diària del concepte de la “religió”. En èpoques prehistòriques, les cases i les divinitats sembla que anaven juntes. És a dir, no hi havia un lloc precís, a menys que fos un lloc màgic per algun aspecte natural o per algun fet sempre associat a la natura, on es venerés a una figura representativa i només es dediqués aquell espai a la seva figura.
Així doncs, crec que el inici de la creació dels temples es troba en el moment de la separació de la vida quotidiana de la veneració cap a símbols que poden representar el més enllà clàssic (el que hi ha després de la mort) i la seva relació amb fets de la Natura. És evident que no podem parlar de temples sensu estrictum a les primeres de canvi. El fet de dedicar una cova a un símbol i decorar-lo amb una sèrie de pintures i dibuixos dedicats a aquell símbol sí que, sota el meu punt de vista, esdevindria un temple arcaic, però sembla que això no es dóna.
En tot cas, sota la opinió de qui ha escrit els textos que em estudiat, els primers temples s’esdevenen a Mesopotàmia, amb les construccions pre-ziggurat, tipus mastaba. Serien els primers casos en que un edifici estaria dedicat al culte. Després vindrien els ziggurats o torres babilòniques, fetes a partir de la superposició de pisos –potser una superposició de mastabes- i units entre ells per una rampa. Dins d’aquestes construccions ja s’hi comencen a trobar representacions en frisos i se suposa que pintures, dedicades al déu del lloc.
També començaren a construir temples els perses, dedicats al culte a Aura-Mazda, amb representacions estatuàries grans i que solien representar als reis de l’imperi amb els cossos de animals mítics.
Un dels pobles més significatius és, evidentment, Egipte. Per a mi, però, les piràmides no són temples. Tal i com em pogut veure en tota aquesta unitat, els temples són llocs per a preservar les figures dels déus i on es pot accedir, encara que sigui a la part davantera o lateral, dins d’ells. En canvi, com s’observa en un punt de la lectura, a les piràmides no s’hi pot accedir. Ans al contrari, s’intenta preservar al màxim l’accés de qui sigui dins de la piràmide, encara que només sigui a l’entrada, és impossible l’accés. Al no existir, sembla ser, culte en aquestes construccions, per què les hem de considerar temples? Jo penso que només són tombes.
Els temples egipcis com a tals serien els considerats llocs de culte als déus, ja sigui el d’Amon o el d’Abu Simbel o els dedicats als faraons que varen regnar com a déus o representants del ideari religiós egipci. Aquests temples presenten les avingudes grans flanquejades per estàtues de caràcter mític representant als déus als que estan dedicat, tot i que la seva decoració de relleus i pintures representa més a la societat i a les grans heroïcitats del faraó o dels faraons regnants mentre es construïa el temple. Les grans estàtues dels faraons que es troben a les entrades més importants, i la presència dels obeliscos serien els trets més característics d’aquestes construccions. També és molt interessant veure com es juga amb la llum en la construcció dels passadissos columnats.
És en aquest punt on la política i la religió es comencen a veure clarament ajuntats i esdevenen inseparables durant una bona part de la història de la Humanitat.
Totes les societats analitzades als textos, que es formen i es desfan al voltant del que seria el Pròxim Orient i ja quasi bé la zona euroasiàtica també tenen els seus edificis, més o menys decorats, dedicats als seus déus, destacant que els pobles amb més tendència al sedentarisme –o si voleu, ja en aquestes èpoques, al mínim context de comerç- sembla que decoren els seus temples amb més representacions, ja sigui pintura o escultura.
On sí cal parlar ja de temples com al que realment ho considerem, és a la cultura grega i anterior hel·lenística, on els edificis dedicats al culte diví ja són prou independents dels edificis de la vida quotidiana. També és clar que això no succeeix de cop, sinó que cada vegada se separen més aquestes dues característiques, sobretot ajudat per la implicació política en la concepció religiosa.
Aquí trobo oportú fer una crítica al concepte que se’ns explica de que l’Acròpoli no és un temple. Suposo que considerem l’Acròpoli un conjunt de construccions, per tant, el Partenó en seria una part d’aquesta Acròpoli. En tot cas, difereixo en la idea de que l’Acròpoli no es pot considerar un macro-temple o un complex templari. La majoria de les edificacions que s’hi troben o s’hi trobaven eren dedicades a algun dels déus grecs, i l’edifici més important a la deesa Atena. Per tant, seria una zona que en un tot es podria considerar un temple, sota la meva opinió. És molt interessant veure els estils de la columnata del Partenó i la configuració dels frisos i la part davantera del mateix, calculant les proporcions i els angles de visió, així com la gruixària de les columnes. A més, es comencen a discernir ja clarament deferents estances –entrada, zona on hi ha la divinitat i zona del darrera, i, el que més m’ha cridat l’atenció és la presencia ja de estàncies als laterals, que recorden, i suposo que són influència directa, als altars de les esglésies cristianes.
Grècia porta la construcció dels temples dedicats als seus déus al màxim de la creació. Ja no ens trobem amb grans torres com les que hi ha a Mesopotàmia ni a edificis nets de representacions dels pobles orientals proximals, sinó que ara ja hi ha influències claríssimes de l’art micènic i hel·lènic anterior al que seria l’art grec clàssic. També destaquen les grans estàtues atribuïdes a Fídies –recordo aquí el concepte que se’ns ha transmès de que no va ser una sola persona qui les va fer sinó que era com una mena de director o de personatge de referència- i les pintures de Policlet que decoren els principals temples.
Moltes estàtues dels déus eren de bronze i només han arribat a nosaltres les còpies fetes per els artistes desconeguts de l’època romana.
I així dono peu a parlar de Roma. Primer però, fer referència a l’art etrusc, del qual n’és hereu la cultura artística romana. En aquest punt hi ha una de les meves altres grans sorpreses: la influència etrusca en l’art romà i la seva independència més que justificada de l’art de la Grècia clàssica.
Però cal parlar dels temples romans. Aquests adopten bàsicament les estructures dels temples grecs, i una de les que no he parlat abans, que és la forma circular dels temples que s’esdevindran més importants. Ja a Grècia hi ha representacions templàries de forma circular, però sembla que serà a Roma i a la seva àrea d’influència on es construiran.
Roma es destacarà per la falta de noms, és a dir, els artistes no firmaran ni es tindrà record de qui va construir els temples que cada vegada s’integren més dins la ciutat. Ja no són construccions separades o situades en llocs estratègics o considerats “màgics”, sinó que ja trobem els temples dedicats als déus integrats en el fòrum. Una de les raons que considero bàsiques per aquesta integració és la quantitat de déus mundans que es troben a la cultura romana.
I pel que fa a la seva construcció, el fet de poder fer ja peces prefabricades, fins i tot els maons, és també una de les raons –un estalvi de temps important en la construcció- del que es pugui edificar tants temples dedicats als diferent déus.
Influència en el cristianisme? Ja em vist en el text que la clau de la Vida egípcia esdevé una creu anclada, i no és d’estranyar la presència dels altars adjacents dedicats als diferents sants en les esglésies que molt bé poden tenir un origen en les estàncies laterals dels temples dedicades a d’altres déus menors o al culte. Per què no?