.jpg)
Reflexioneu especialment sobre les qüestions següents: l’aparició de les primeres eines de pedra (les primeres cultures lítiques) en el registre arqueològic és un bon criteri per a justificar l’aparició i definició del gènere humà (“l’eina fa l’ésser humà”)? Què significa ser humà?
Un paleoantropòleg que pregunta obvietats.
Després de llegir el tema i els dos textos, és evident que em d’ajuntar dues disciplines que ja van juntes, l’antropologia i l’arqueologia. El fet de demanar si un registre arqueològic serveix per donar-nos una justificació ja ens fa respondre que no. Una eina, segons el que hem llegit, no defineix una espècie homínida, en tot cas definirà un grup que ha fet servir aquella eina per a alguna cosa que li ha fet falta.
Jo diria que ens trobem davant les dues accepcions de la frase. Sí, una eina fa l’ésser humà, només si aquell ésser humà ha fet servir aquella eina. No sé si m’explico.
L’idea del màxim.
M’atreveixo a fer una conjectura: Què passaria si ens miréssim la relació eina-individu a la inversa? O sigui, jo considero que cada moment paleohistòric (o paleoprehistòric, o peleoecoprehistòric) pot presentar un màxim d’avanç en la fabricació de les peces de pedra. Suposo que torno a xocar amb la idea de la necessitat. Jo puc ser molt avançat però no necessitar un ordinador per escriure mai. I si dins el meu estrat en el futur no troben ordinadors, dirien que sóc un gènere diferent. Jo mateix puc rebatre’m, hi ha moltes cultures cronològicament contemporànies que no saben què és un ordinador i són de la meva ètnia.
Però, podria servir la idea per com a mínim assegurar que en una cultura C formada per x+y+z, hi ha cultura z segur? La cultura C fa servir el que li aporta x i y i el que ella treu, que serà z. Si jo trobo z, puc afirmar que trobaré x i y? És una de les conclusions que trec dels articles, quan es diu que podem trobar juntament eines per rascar ossos i treure el moll de l’os i bifaços de destrals. Els primers que usaren les peces simples no sabien res de les destrals de doble cara, en canvi els destralers si usaven si els convenia les peces més simples.
Ja tenim aquí l’ecologia.
Com a estudiant clàssic dels fets prehistòrics a l’ institut i com a químic ambiental, la idea de que l’evolució està marcada més pels fets ecobiològics i que influeix, potser més fins i tot, en la culturització i en la selecció positiva el fet de les desertitzacions o les gelades glacials o les explosions volcàniques m’agrada moltíssim. Que el fet de que els homínids van anar a les sabanes per que hi va haver un impuls adaptatiu a un fet ecològic i no tant per necessitats de comoditat personal sensu estrictum recol·loca el que havia pensat sense haver-ho llegit: la influència ambiental és bàsica. I el que em convenç de veritat és el fet contrari, és a dir, com que jo puc anar dret, m’adapto molt millor a aquests canvis progressius de la meva biosfera[1] que d’altres espècies. Jo presento bipedisme al bosc per que els meus gens així ho expressen, i tinc la “sort” de que el canvi ambiental que s’esdevé és favorable a la expressió del gen que ha sofert la mutació.
Tornem a les eines lítiques.
Podria semblar que vaig massa cap a fora del tema, però penso que estem tractant el mateix concepte amb les eines de pedra. Jo necessito una destral de doble tall per alimentar-me –ja sigui per matar, ja sigui per trencar[2]- i per això la fabrico i la incloc a la meva cultura, definida com es diu a l’article “com a informació transmesa per aprenentatge social”.
I aquí també tornem a entrar amb el concepte ecològic del tema, però des de la vessant microecològica. O sigui, com diu a l’article, si jo visc a prop d’una zona de ribera, potser em caldrà menys una destral bifaç que si visc en una zona[3] muntanyosa on suposo que les hauré de utilitzar molt més i per a més coses.
Reflexions.
L’espai m’obliga a deixar de banda un tema apassionant, aquesta relació ecobio-paleoantro-arqueològica per reflexionar sobre les preguntes que se’ns fan. Una eina no fa l’ésser humà, doncs suposo que si es poguessin conservar altres eines que no fossin de pedra s’assemblarien a les que fan els simis actuals i tindríem encara un debat més bèstia. Ara bé, potser per la manera com he estat ensenyat, em costa molt no vincular l’especialització i sobretot la superespecialització amb una concepció no humana. I on és el punt que ens marca el pas de no-homínid a homínid? És allò que sempre havia sentit als finals dels 80 i principis dels 90, “el eslabón perdido”. Donem per segur que ja són homínids els que generen peces lítiques de dues cares. Però les peces amb un sol cop que ja es podien usar com a eina, veritablement les usaven homínids?
Si definim com a homínid el fet de disposar genèticament del bipedisme, serien humans aquells que ja no poden sobreviure en el seu ambient si no caminen drets, o com a mínim ho tenen més difícil per sobreviure en la seva esfera ecològica, en la seva biosfera.
Si considerem al Nen de Teung com a primer homínid, en definim unes característiques bàsiques per que ho sigui: endarreriment del foràmen magnum, dentició diferenciada... és aquí on situem la humanització d’una espècie. És com quan definim un concepte científic que ens és més aviat empíric que teòric, establim uns punts de referència a partir dels que una cosa és o no és.
Posem, com a sabedors del que fem i sobretot per que tenim la gran capacitat de consensuar les nostres opinions, un punt zero, o un punt Condicions Normals, o un punt Humà. Per què no?
Opinió del dimoni.
D’acord, em torno a posar en la pell del que sóc, un científic. I com a científic sé que no hi ha blanc ni negre, que tot són matisos de grisos. Però hi ha un punt consensuat on s’estableix que un gris tira més cap a negre que cap a blanc, o un arrodoniment de xifres... Així doncs, serà humà aquell que compleixi més preceptes del que ens defineix com a humans a nosaltres.
D’acord, ja torno a tenir una visió científica i antropocèntrica. Però penso que en aquest cas és vàlida, ja que humans som nosaltres i qui s’acosta més a nosaltres en els aspectes físics i mentals, culturals i socials, en si bons i dolents, és més humà.
[1] Atenció al concepte de biosfera personal. No parlo de La Biosfera, sinó de l’àmbit que envolta una comunitat o un individu, i que té relació amb ell. M’agrada entendre el que m’envolta com a biosfera personal.
[2] Veig que encara no està resolt el problema de saber si érem depredadors o carronyaires. Jo suposo que ara el debat està en quant de cada cosa érem. I faig servir el concepte”érem” i el “jo” com si fos un homínid, evidentment.
[3] Suposo que haig d’entendre zona com a biòtop.
Un paleoantropòleg que pregunta obvietats.
Després de llegir el tema i els dos textos, és evident que em d’ajuntar dues disciplines que ja van juntes, l’antropologia i l’arqueologia. El fet de demanar si un registre arqueològic serveix per donar-nos una justificació ja ens fa respondre que no. Una eina, segons el que hem llegit, no defineix una espècie homínida, en tot cas definirà un grup que ha fet servir aquella eina per a alguna cosa que li ha fet falta.
Jo diria que ens trobem davant les dues accepcions de la frase. Sí, una eina fa l’ésser humà, només si aquell ésser humà ha fet servir aquella eina. No sé si m’explico.
L’idea del màxim.
M’atreveixo a fer una conjectura: Què passaria si ens miréssim la relació eina-individu a la inversa? O sigui, jo considero que cada moment paleohistòric (o paleoprehistòric, o peleoecoprehistòric) pot presentar un màxim d’avanç en la fabricació de les peces de pedra. Suposo que torno a xocar amb la idea de la necessitat. Jo puc ser molt avançat però no necessitar un ordinador per escriure mai. I si dins el meu estrat en el futur no troben ordinadors, dirien que sóc un gènere diferent. Jo mateix puc rebatre’m, hi ha moltes cultures cronològicament contemporànies que no saben què és un ordinador i són de la meva ètnia.
Però, podria servir la idea per com a mínim assegurar que en una cultura C formada per x+y+z, hi ha cultura z segur? La cultura C fa servir el que li aporta x i y i el que ella treu, que serà z. Si jo trobo z, puc afirmar que trobaré x i y? És una de les conclusions que trec dels articles, quan es diu que podem trobar juntament eines per rascar ossos i treure el moll de l’os i bifaços de destrals. Els primers que usaren les peces simples no sabien res de les destrals de doble cara, en canvi els destralers si usaven si els convenia les peces més simples.
Ja tenim aquí l’ecologia.
Com a estudiant clàssic dels fets prehistòrics a l’ institut i com a químic ambiental, la idea de que l’evolució està marcada més pels fets ecobiològics i que influeix, potser més fins i tot, en la culturització i en la selecció positiva el fet de les desertitzacions o les gelades glacials o les explosions volcàniques m’agrada moltíssim. Que el fet de que els homínids van anar a les sabanes per que hi va haver un impuls adaptatiu a un fet ecològic i no tant per necessitats de comoditat personal sensu estrictum recol·loca el que havia pensat sense haver-ho llegit: la influència ambiental és bàsica. I el que em convenç de veritat és el fet contrari, és a dir, com que jo puc anar dret, m’adapto molt millor a aquests canvis progressius de la meva biosfera[1] que d’altres espècies. Jo presento bipedisme al bosc per que els meus gens així ho expressen, i tinc la “sort” de que el canvi ambiental que s’esdevé és favorable a la expressió del gen que ha sofert la mutació.
Tornem a les eines lítiques.
Podria semblar que vaig massa cap a fora del tema, però penso que estem tractant el mateix concepte amb les eines de pedra. Jo necessito una destral de doble tall per alimentar-me –ja sigui per matar, ja sigui per trencar[2]- i per això la fabrico i la incloc a la meva cultura, definida com es diu a l’article “com a informació transmesa per aprenentatge social”.
I aquí també tornem a entrar amb el concepte ecològic del tema, però des de la vessant microecològica. O sigui, com diu a l’article, si jo visc a prop d’una zona de ribera, potser em caldrà menys una destral bifaç que si visc en una zona[3] muntanyosa on suposo que les hauré de utilitzar molt més i per a més coses.
Reflexions.
L’espai m’obliga a deixar de banda un tema apassionant, aquesta relació ecobio-paleoantro-arqueològica per reflexionar sobre les preguntes que se’ns fan. Una eina no fa l’ésser humà, doncs suposo que si es poguessin conservar altres eines que no fossin de pedra s’assemblarien a les que fan els simis actuals i tindríem encara un debat més bèstia. Ara bé, potser per la manera com he estat ensenyat, em costa molt no vincular l’especialització i sobretot la superespecialització amb una concepció no humana. I on és el punt que ens marca el pas de no-homínid a homínid? És allò que sempre havia sentit als finals dels 80 i principis dels 90, “el eslabón perdido”. Donem per segur que ja són homínids els que generen peces lítiques de dues cares. Però les peces amb un sol cop que ja es podien usar com a eina, veritablement les usaven homínids?
Si definim com a homínid el fet de disposar genèticament del bipedisme, serien humans aquells que ja no poden sobreviure en el seu ambient si no caminen drets, o com a mínim ho tenen més difícil per sobreviure en la seva esfera ecològica, en la seva biosfera.
Si considerem al Nen de Teung com a primer homínid, en definim unes característiques bàsiques per que ho sigui: endarreriment del foràmen magnum, dentició diferenciada... és aquí on situem la humanització d’una espècie. És com quan definim un concepte científic que ens és més aviat empíric que teòric, establim uns punts de referència a partir dels que una cosa és o no és.
Posem, com a sabedors del que fem i sobretot per que tenim la gran capacitat de consensuar les nostres opinions, un punt zero, o un punt Condicions Normals, o un punt Humà. Per què no?
Opinió del dimoni.
D’acord, em torno a posar en la pell del que sóc, un científic. I com a científic sé que no hi ha blanc ni negre, que tot són matisos de grisos. Però hi ha un punt consensuat on s’estableix que un gris tira més cap a negre que cap a blanc, o un arrodoniment de xifres... Així doncs, serà humà aquell que compleixi més preceptes del que ens defineix com a humans a nosaltres.
D’acord, ja torno a tenir una visió científica i antropocèntrica. Però penso que en aquest cas és vàlida, ja que humans som nosaltres i qui s’acosta més a nosaltres en els aspectes físics i mentals, culturals i socials, en si bons i dolents, és més humà.
[1] Atenció al concepte de biosfera personal. No parlo de La Biosfera, sinó de l’àmbit que envolta una comunitat o un individu, i que té relació amb ell. M’agrada entendre el que m’envolta com a biosfera personal.
[2] Veig que encara no està resolt el problema de saber si érem depredadors o carronyaires. Jo suposo que ara el debat està en quant de cada cosa érem. I faig servir el concepte”érem” i el “jo” com si fos un homínid, evidentment.
[3] Suposo que haig d’entendre zona com a biòtop.
