L'Alta Edat Mitjana

Concepcions del temps i del poder, arquetipus i conflicte a l’Alta Edat Mitjana.
El poder i l’ arquetipus.
L’Alta Edat Mitjana representa el començament de la influència de la que serà la religió que forma junt amb el poder del rei. La base de la societat post-romana, la que va deixant poc a poc les arrels lògiques heretades dels pensaments grecs i agafa moltes idees de la concepció semita, fent-les a la seva mida, o sigui, a la mida dels pobles “bàrbars” que conqueriran els territoris romans.
Sembla que és clau en aquesta època la idea dels tres ordes, fent coincidir cada lloc dins aquesta societat amb una posició, un treball i una classització. Això té una semblança, al meu parer, amb la idea de la societat mítica, arquetipitzada. Un exemple clar és el treball dels biògrafs, doncs segons sembla, magnifiquen els actes i les batalles dels seus reis: no recorda això als artistes egipcis?
Veiem com trobem als religiosos, que estableixen l’enllaç amb els aspectes divins, els guerrers, que mantenen la pau i després el poble, que ha de treballar per mantenir els dos anteriors. I el rei? Doncs aquest s’erigeix com a garant de que els tres ordes facin la seva feina. El que cal veure és que el rei no és d’origen diví, sinó que està en una posició humana, és a dir, és on està perque el clergat l’hi ha donat el vist-i-plau diví, els guerrers l’ajuden a imposar-se en la lleialtat, i el poble vol que aquest sigui el seu rei.
Però aquesta relació és també cap avall; el rei ha de garantir la pau del poble, la manutenció dels guerrers i les “bones relacions” amb Déu a través dels religiosos, i com que l’imperi o el regne són tan extensos que no pot una sola persona, o una Cort amb els seus funcionaris, mantenir aquest feed-back, cal la necessitat de tenir representants del poder reial als territoris conquerits. Aquests representants, comtes o marquesos (per a les marques) seran els que faran la feina del rei als llocs on estiguin, sempre controlats pels milites domini que volten per l’imperi.
Queda clar també que amb el pas del temps, l’associació d’aquests comptes, o prínceps posteriorment, amb l’orde de mantenir la pau, l’orde guerrera, s’ajunta amb la funció de garants de la justícia dins dels feus creats. Els vassalls seran els que treballaran, els comtes/prínceps seran els que faran justícia i protegiran, i els estaments religiosos mantindran la bona relació amb Déu.
Els conflictes. Les Croades.
Tornem a retrobar la influència, novament, de l’ambient ecosocial en l’època que estem tractant. Hi haurà moltes raons que es conjuntaran en el naixement de les croades:
1) Un augment de la població. Primerament, hi haurà un major nombre de gent que s’haurà d’alimentar i obtenir rendes dels seus treballs, que portarà al desencadenament del segon punt.
2) Un augment de la fam i les malalties. El fet conegut de la creació de ciutats i l’augment de població portarà a molta gent a sortir de les ciutats i desplaçar-se cap al lloc on l’indicarà l’església, que serà el tercer punt.
3) L’església, com a part d’aquest concepte, com a un dels ordes, reivindicarà seus els llocs que l’ islam haurà conquerit, i demanarà ajuda al rei, que per garantir la pau –com a concepte ja extens- mourà els seus exèrcits, els seus guerrers.
O sigui, ja tenim alterats els tres ordes que els medievalistes indiquen com a definitoris de la vida a l’Alta Edat Mitjana a Occident. I per tant, ja la tenim armada: el poble, seguint les paraules dels religiosos fervents i amb l’ajut dels guerrers iniciarà el moviment croat. Tot, això si, amb l’alè dels monarques i dels papes cristians en el seu afany de conquesta i com no, veient el perill dels “infidels”, els únics que viuran aquesta edat de la foscor occidental com a la Edat d’Or de la seva existència.
Així doncs, les croades són la “guerra santa” que a més, manté i conté la forma de vida de l’Edat Mitjana, ja que gràcies a elles es mantenen en equilibri els tres ordes que defineixen els erudits. Es controla al poble, mitjançant una crida a combatre i a l’hora a trobar nous mercats i noves riqueses, com no, mantenint el contacte amb els pobles a qui es pretén sotmetre (recordem que les ciutats mediterrànies seran un focus important de comerç), es lluita contra l’infidel que posa en perill la fe cristiana, i es dóna el camp lliure a l’orde cavallersc/guerrer per poder fer la seva tasca.
Anàlisi final.És el moment de fer una reflexió personal davant la quantitat de textos llegits i repassats. Jo em pregunto, perquè una època tant extensa com l’Edat Mitjana no presenta una millora per la vida, venint d’una època com la heleno-romana i anant cap al Renaixement. Perquè no hi ha una continuïtat?
Jo hi trobaria les següents raons:
a) La presència d’una religió nova que és retenidora de la seva idiosincràsia, i que es presenta com a immutable i desisteix, en un principi, de qualsevol influència d’anteriors creences, que no deixen de ser modus vivendi de la societat a la que arriba. Retorna a l’ arquetipus de Déu com a Senyor de totes les coses i els seus deixebles i propagadors volen transcriure cap als reis/emperadors aquesta idea de la figura superior. Però també s’ha de tenir en compte l’explicació trifuncional de la religió cristiana, i aquesta es transvasa també a la vida quotidiana.
b) La presència de nous pobles que trenquen amb el món romà degut a que aquest se’ls ha mostrat sempre com a enemic i dominador. Per raons sociobiològiques –els moviments de les poblacions sempre són deguts en el fons a una mala biosfera personal, a una natura que se’ls revolta en contra, a un seguit de males collites o malalties- aquests pobles empenyen cap al domini de un imperi mort al que conqueriran, i trencaran amb tot –aparentment- el que pugui significar.
Per tant, hi ha un aparent retrocés cap a la concepció mítica, arquetípica, deguda a la nova religió i al trencament social amb les idees heleno-romanes.

I aquest és l'últim treball del semestre.

Història I - El temps antic.

Quines són les concepcions egípcies, mesopotàmiques i hebrees sobre el temps, el passat i el poder reial? Quines implicacions tenen aquestes concepcions en els textos i les representacions iconogràfiques que d’aquests pobles ens han arribat?
El temps. El passat. El poder reial.

Egipte es mou en cicles, el seu temps discorre en cicles. Hi ha una concepció dual deguda, com quasi sempre, a les influències ecobiològiques. Ens tornem a trobar amb el mateix que en d’altres unitats: un efecte de l’ambient sobre la vida. I l’interessant és que en totes les civilitzacions és i serà sempre el mateix, l’influencia ecobiològica marcarà l’esdevenidor de la civilització.
El poder reial es veurà afectat i afectarà a aquesta concepció del temps. El faraó serà prou intel•ligent, o si no és ell, la casta sacerdotal que l’envolta, per fer creure al poble que d’ell depèn la bona crescuda del riu Nil que fertilitzarà tota la terra de cultiu. Aquesta dependència farà que el faraó sigui el déu que porta la bona salut al país. Cal fixar-se que els interregnes venen marcats per alguna disfunció climàtica o epidèmica: grans sequeres, malalties generalitzades...
El passat egipci està claríssim, s’explica amb la història dels seus déus. L’arquetip per excel•lència, sobre el que es desenvolupa tota la història egípcia, el cicle.
Mesopotàmia presenta un aspecte més interessant pel que fa a la seva situació ecològica, ja que no té dos estats ambientals marcats com Egipte,sinó que les temporades estan més diferenciades.
Els seus reis, hauran de regnar en una zona més dividida, i no tant afectada pel canvi del temps, i segons penso, hauran de dirigir el país més cap a la banda de les lleis. Els reis mesopotàmics tenen l’objectiu de mantenir l’ unitat del país a partir d’una legislació forta que unifiqui els territoris. Com que també es troben en una zona envoltada de altres pobles, aquestes mateixes lleis coordinaran les seves accions enfront a les possibles invasions i guerres, per tant, els reis, encara que identificats com a déus, es veuran influenciats no per un canvi temporal de la climatologia, sinó per una o altra guerra perduda amb els pobles veïns.
Els hebreus serien més difícils de conèixer, sobretot per les diferents explicacions que els historiadors donen a la seva concepció com a poble. M’explico: si mirem aquell corrent que accepta la bíblia com a font històrica o pseudo-històrica, el poble d’Israel té un passat en forma de regne i una època gloriosa amb una sèrie de reis de la mateixa estirp i una sèrie de temporades fatídiques, relacionades amb les invasions i deportacions. Però, si no tenim en compte la bíblia, si no considerem aquesta com a una font plausible, el poble d’Israel sembla que només eren quatre tribus que es coneixien de passada entre elles i que encara gràcies que estiguessin al mateix lloc vivint.
Els seus reis, si van existir, estarien allunyats de les anteriors excepcions i dependrien de les decisions del poble, essent ells una mena de comunicadors de Déu amb el poble hebreu. Els reis no serien com en els altres casos els representants de Déu o el mateix Déu, sinò que més aviat serien els representants del poble.
Aquí m’agradaria fer un comentari personal dins del caire que agafen els textos llegits: Tots sabem que la Bíblia explica històries que no em de creure “a pies juntillas”, però hi ha molts altres textos que serien semblants en quant a la seva vocació d’ensenyament, i sí els considerem versemblants històricament. Perquè? Potser som massa estrictes a l’hora de demanar una prova específica per fer realitat un temps.
Ens volem separar del món merament científic, on tot necessitaria una prova empírica? Però ni els mateixos científics tenen proves de segons quines teories i les fan servir com a dogmàtiques! Per tant, perquè no podem creure que va existir el rei David o Salomó fins que no trobem una paraula on es parli d’ell?
Ara s’han trobat proves de l’existència de Ponci Pilat irrefutables: el seu nom. Aquest ja el tenim segur. Clar que els altres són més antics...
Però estic sortint del tema.
Representacions iconogràfiques o escrites.
Les representacions de Egipte ens mostren el faraó més gran que tots els altres personatges, o quan el descriuen els textos, apareix amb un munt de noms afegits, i la seva imatge és sempre, exceptuant l’època d’Akenaton, una idealització divina.
Faraó-Déu per sobre de tot.
A Mesopotàmia els reis són també representats com a déus, però se’ls anomena més com a legisladors, i a ells es deuen totes les lleis dictades i apareixen sempre junt als codis legislatius o com a imatge o com a qui ha dictat les lleis, a més, aquestes apareixen en diferents maneres d’escriptura per al coneixement d’aquestes lleis al poble i als pobles del voltant.
Rei-Déu per sobre del poble.
I dels hebreus? Les fonts més plausibles continuen sent les bíbliques i les apòcrifes per decidir si van tenir reis o no. No hi ha imatges. La iconografia és tota posterior als relats de les gestes bíbliques. A menys que considerem el Mur de les Lamentacions un objecte que forma part d’un gran palau on de ben segur hi havia d’haver viscut un rei.
Rei pel poble.
Per tant, veiem els diferent estils de govern que es podien donar en tres zones properes relativament, però afectades per conceptes actuals: l’ecologia, els pobles veïns i les epidèmies. Que no és el mateix, ara?